Menta de gat (Mentha longifolia)

 

DESCRIPCIÓ: Planta d’uns 30 - 100cm, perenne, de tiges piloses. Les seves flors són de color lila clar o blavenques reunides en inflorescències en forma d’espiga al capdamunt de les tiges. Les fulles de 5 a 10 cm amb el marge serrat i blanquinoses pel revers. És molt aromàtica, desprèn una olor suau i agradable. 

 

FAMÍLIA: Lamiàcies (Labiades).

 

ORIGEN: Europa, Àsia central i occidental i els extrems sud i nord d’Àfrica (no la zona tropical).

 

HÀBITAT: Riberes, jonqueres, herbassars humits.

 

FLORACIÓ: del juliol a l’octubre.

 

CULTIU: És una herba que creix facilment i ràpidament.

 

RECOL·LECCIÓ: Les fulles i els brots tendres es cullen abans que la planta floreixi, cap a finals de maig. Es conserven bé després d’haver-les assecat a l’ombra, en un lloc airejat.

 

PARTS EMPRADES: fulles i brots tendres.

 

PROPIETATS MEDICINALS: Digestiva, carminativa, antisèptica, expectorant, antiasmàtica, antiespasmòdica, estimulant.

 

USOS: En forma d’infusió, inhalacions, oli essencial; per: la manca de gana, gasos, inflor abdominal, asma, bronquitis, grip, espasmes gastrointestinals, dolors menstruals, dispèpsies

 

PRINCIPIS ACTIUS:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ETNOBOTÀNICA:
- La menta va bé pel fetge. Ho diu la Maria Orriols de Gombrèn. Febrer de 2005.

 

- La camamilla, que no és pas refrescant, sinó calenta. Va bé per a la panxa. Però en casos de diarrea, va millor la farigola o l’herba blava o la marialluïsa i la menta Ho diu l’Elvira Cortacans de Gombrèn. Febrer de 2005.

 

ALTRES USOS: Com a condiment de cuina.