HISTÒRIA 

 

ORIGEN

L'ofici de trementinaire va ser una activitat exclusiva de la vall de La Vansa i Tuixent, a la comarca de l'Alt Urgell, que es va desenvolupar durant el segles XIX i XX.

A mitjans del segle XIX hi va haver, una crisi econòmica a causa de l’entrada del model econòmic capitalista. L’economia que fins al moment havia sostingut la vida a la vall, havia estat basada en l’agricultura d’autoconsum entre terres properes i en la ramaderia, amb escàs comerç exterior.

Les famílies que es van quedar a la vall amb menys recursos i generalment sense terres, davant de la falta de diners per atendre les demandes de l’estat, van haver de buscar altres vies.

Va ser en aquest context en el qual moltes de les dones de la vall van decidir treure profit dels seu coneixement de les plantes, les seves virtuts medicinals i dels processos d'elaboració dels seus remeis; els quals els havien arribat transmesos oralment durant generacions, de mares a filles.

 

 

EL VALOR “D’ANAR PEL MÓN”
Les trementinaires van trobar una sortida a la crisi econòmica. Van ser dones que van

crear un model nou d'economia familiar a partir de la seva realitat immediata, la casa,

on s'emmagatzemaven els sabers heretats.

Aquest ofici femení, suposa llibertat de moviment, protagonisme social i valentía.

Feien molts quilòmetres a peu durant els seus viatges i els perills, la duresa del camí

s’accentuava més amb la càrrega que portaven a sobre. Per això la fortalesa física i

mental d’aquestes dones era extraordinària.

 

La percepció que es tenia de l'ofici dins i fora de la vall era complex: d'una banda, se’ls

concedia autoritat als pobles per on passaven, perquè se'ls reconeixia el seu saber i la

seva capacitat de curar; d'altra banda, la gent tenia alguns prejudicis que es basaven

aparentment en la pobresa i el baix rang social d'aquestes dones, una percepció

negativa que en alguns casos provocava en les mateixes trementinaires un sentiment

de vergonya i provocava que l’ofici fos menyspreat.  

 

 

 

 

QUE ERA SER TREMENTINAIRE
El viatge, era l’essència de l’ofici de les trementinaires, era allò que realment les diferenciava d’altres dones de la vall que recollien herbes i remeis per al consum de casa; el viatge era la seva raó de ser, la font dels seus ingressos, el motiu de tants esforços per recollir i preparar una mercaderia que vendrien lluny de la seva vall.

En aquests dies de ruta s’havien de mantenir elles mateixes, la qual cosa les forçava a comprar el mínim imprescindible i a estalviar per garantir el màxim de beneficis. Tractaven d’obtenir l’alimentació i també l’allotjament per mitjà de la caritat o la reciprocitat.

 

 

EL SIGNIFICAT “D’ANAR PEL MÓN” A LES CASES
Anar pel món reflectia la posició de les cases. La gent que no poda viure havia d’anar

pel món.

Anar pel món era una empresa individual i també col·lectiva alhora. El protagonisme

de les dones en aquesta estratègia econòmica no es pot separar de la contribució del

seu grup domèstic.

L’organització familiar s’adaptava a l’absència de les dones. I es va reestructurar el

nucli familiar i el temps, que va passar a mesurar-se segons els viatges anuals que

realitzaven.

 

 

 

 

 

 

DENOMINACIONS DE LES TREMENTINAIRES
A la vall s’usava l’expressió “anar pel món” per referir-se a les dones que anaven a vendre bolets secs, herbes, olis i trementina. No s’utilitzava la paraula trementinaire per referir-se a aquestes dones, sinó que l’expressió més usual era “quines van pel món”. Era fora de la vall on les anomenaven les “trementinaires”, un terme que s’ha generalitzat i convertit en dominant. També les anomenaven pegataires, muntanyenques, remeieres...

Trementinaire és un terme que associa la dona amb una de les substàncies que portava i venia: la trementina.

 

 

LA PREPARACIÓ DELS REMEIS
La preparació de les mercaderies no era una feina simple. La recol·lecció es feia a partir del mes de maig i durant tot l’estiu. Però amb la recol·lecció no acabava la feina. Pel que fa a les herbes, calia assecar-les penjant-les cap per avall, trinxar-les, classificar-les, posar-les en bosses, etc.
A l’agost, extreien la trementina dels pins i l’envasaven en llaunes.

A partir de finals d’agost, recollien els bolets, els enfilaven en fil de cotó i els penjaven perquè s’assequessin.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ANAVEN PEL MÓN DE DOS EN DOS
Gairebé sempre anaven de dues en dues, una que coneixia l’ofici i una ajudanta o aprenenta,

generalment de curta edat.

Anar pel món en parella tenia quatre funcions: la transmissió de l’ofici; la protecció de la

reputació de la dona, més que la seva seguretat, ja que era mal vist que una dona anés

sola pel món; la divisió de la càrrega que portaven i també, segons la composició de la

parella, la divisió entre les tasques de reclam i de venda.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

QUÈ PORTAVEN
Les dones sortien de la vall caminant i portant a sobre la totalitat o només una part dels

productes que venien. Això era possible perquè enviaven, per mitjà d’alguna agència de

transports ubicada fora de la vall, paquets i saques a certes destinacions on després anaven

a buscar-los.

Segons la temporada de l’any en què marxaven, abans o després de Nadal, i de la ruta o la

destinació, les trementinaires portaven productes diferents o en una producció diferent.

Abans de Nadal, els bolets secs, eren una part molt important d'allò que venien. La trementina,

la pega i l’oli de ginebre tenien un protagonisme quasi absolut quan les dones es dirigien cap

al Pallars i la Vall d’Aran.

 

Tot i que no era molt habitual, algunes trementinaires també venien altres productes com

embotits i aiguardents casolans o tabac de contraban.
 

 

 

PRECAUCIONS
Les dones prenien precaucions sobretot en relació amb els diners. Portaven els diners amagats en diferents parts del cos. Evitaven canviar les monedes per bitllets a les botigues, llevat que fos la d’algun parent emigrat, i les canviaven al banc, perquè ningú no sabés els diners que portaven. “Fer lo pobre”, com deia una dona, era, segurament, la millor forma de protecció i no solament era pura aparença, sinó també una actitud interioritzada.
 

Per protegir-se dels perills que podia implicar un viatge llarg a peu per a dues dones soles, escollien camins on hi havia gent que les coneixia. Sense aquesta relació, era impossible que una trementinaire pogués ni tan sols vendre els seus productes.

 

 

ELS VESTITS I LA HIGIENE
A partir dels records de la gent i de l’observació d’algunes poques fotografies podem fer-nos

una idea de la manera com anaven vestides: brusa o vestit de màniga llarga, faldilles força

llargues i amples i un davantal, de vegades doblegat i subjectat a la cintura, de manera que

formava una mena de bossa. La roba era variada: podia ser tant clara com fosca, llisa o

estampada, de quadres o de ratlles... No totes ni sempre duien mocador al cap.

Anaven només amb el vestit que portaven posat. La raó d’aquesta limitació en el vestir, és que

ja anaven prou carregades amb tots els remeis, per portar a sobre un farcell amb una muda.

La muda es tractava d’un pes que s’havia de traslladar i que faria disminuir la quantitat de

mercaderies que podien portar a sobre.

 

 

 

TERRITORIS DE RUTA
El territori recorregut per les trementinaires sobretot era rural, amb àrees de

poblament dispers i d’altres de poblament concentrat, amb enclavaments

miners i industrials, però també periurbans i, en un grau inferior, urbans.

Seguien els camins de transhumància del bestiar. No solien entrar en grans

poblacions ni vendre els seus productes als mercats. Preferien una relació

directa amb la gent, amb qui mantenien vincles antics.

Hi havia una àrea en gran part minera i fabril, delimitada per l’eix del riu

Llobregat i els seus afluents com el Cardener, que també era recorreguda per

les trementinaires. Barcelona i les poblacions properes també constituïen una

àrea específica de venda.

 

L’ARRIBADA A LES CASES I ELS POBLES
Quan arribaven als pobles les trementinaires anaven trucant a les portes de les cases i cantaven i feien rodolins per vendre: “Mestressa, jove, voleu comprar trementina, oli d’avet, uns remeis molts bons pel dolor, la pulmonia, la tos, els nervis...”.

No solament s’allotjaven en cases de pagès rurals, sinó també en habitatges urbans, sovint de gent treballadora, convents, cases de parents o de gent del poble que havia posat negocis a Barcelona i la rodalia, fins i tot en alguna pensió de Barcelona.

 

Les trementinaires corresponien a l’hospitalitat de les cases de moltes maneres: amb la donació de béns materials i immaterials com remeis, receptes, menjar, informació, consells... però també amb la donació de treballs i serveis.

 

 

ELS SEUS CONEIXEMENTS
El coneixement dels usos medicinals de les herbes era desigual. Només alguna gent entre la qual les trementinaires tenia aquest coneixement, sovint codificat en fórmules, receptes, etc, confiades en la memòria. Però el coneixement que les trementinaires tenien dels remeis també era desigual. Algunes només venien herbes i altres productes i no elaboraven remeis ni els aplicaven. D’altres ho feien d’una manera molt esporàdica i limitada. A part dels coneixements que en poguessin tenir, hi podria influir el temor, si la cura o el remei no funcionava, de ser acusades d’estafadores o bruixes, cosa no infreqüent. Si d’una banda, l’activitat de les remeieres els podia ampliar el negoci, d’altra banda, els podia perjudicar en la mesura que es basava en la confiança.
 

Les trementinaires mai no apuntaven res sobre la composició i preparació dels remeis. Després de vegades les trementinaires més joves que havien estat acompanyants se’n penedien de no haver-ho apuntat.

 

 

LA DESAPARICIÓ
La desaparició de les trementinaires, no s’atribueix a una manca de demanda, perquè a mitja dècada dels cinquanta els exclients d’aquestes dones encara compraven herbes i productes remeiers per a persones o bestiar, sinó a algunes d’aquestes causes:

- La nova economia de la vall de la Vansa i Tuixent va acabar de definir els rols econòmics d’homes i dones.

 

- L’obertura de les pistes, que va permetre la vinguda de gent de fora a comprar directament les herbes remeieres.

 

- La creació de magatzems en pobles grans propers a la vall que compraven herbes a l’engròs.

 

- Els sabers femenins van ser exposats constantment a la sospita, la desconfiança, els perjudicis, els estereotips negatius i els temor.

Però també hi podem trobar causes més antigues i diferents, com ara un

canvi d’actitud de la generació més jove, que reflecteix un canvi en les

relacions rurals i urbanes. Les trementiaires que van començar a anar pel

món a la dècada de 1920 i més endavant expressaven un cert

descontentament, potser no tant amb l’activitat en si com amb certs

elements que en defineixen la presència i la identitat.

 

 

RECUPERACIÓ SIMBÒLICA DE LES TREMENTINAIRES

Cap a la fi de segle, després de la seva desaparició de la vida real, les trementinaires reaparegueren com a figures de museu i es convertiren en un element de la identitat del país.
 

La recuperació simbòlica de les trementinaires ha estat possible gràcies a la iniciativa d’institucions i de persones, relacionades i vinculades amb la vall, però no de la vall i, per tant, menys condicionades o més lliures per imaginar alternatives. El Museu de Tuixent va ser una d’aquestes alternatives, que es va portar a terme al llarg de la segona meitat de la dècada de 1990.