Orenga (Origanum vulgare)

 

DESCRIPCIÓ: Planta perenne, de 30 a 80 cm. Les seves tiges s’entrellacen entre si. De flors rosades i petites. Les fulles també petites i neixen de dos en dos encarades. És aromàtica.

 

FAMÍLIA: Labiades

 

ORIGEN: Mediterrània, Orient Mitjà i Aràbia.

 

HÀBITAT: En terres no massa fèrtils i caloroses: marges de boscos, prats no molt secs, bardisses...

 

FLORACIÓ: del juliol al setembre, a l’estiu.

 

CULTIU: Es multiplica la llavor a la primavera o a vegades a l’estiu o tardor. Planta de ple sol. S’adapta bé als diferents tipus de substrats sempre que no hi hagi un extrem d’humitat.

 

RECOL·LECCIÓ: S’han de recollir les flors durant l’estiu ja que comença a florir al mes de juliol i acaba al setembre.

 

PARTS EMPRADES: útil tota la planta.

 

PROPIETATS MEDICINALS: digestiva, carminativa, expectorant, antiinflamatoria, antisèptica de les vies respiratòries, tònica, antioxidant, analgèsica, cicatritzant, antigripal.   

 

USOS: En forma de tisana per: la manca de gana, gasos, espasmes gastrointestinals, basques, febrades, grip, bronquitis, al·lèrgies respiratòries, rinitis, mal de queixal, dolors de la menstruació.

 

PRINCIPIS ACTIUS:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ETNOBOTÀNICA:
- L’orenga, la sajolida, la farigola i el romaní es posen al cuinat. Ho diu la Núria Pellicer de Campdevànol. Desembre 2004.

 

ALTRES USOS: cuina, cosmètica i aromateràpia